23 de febrer del 2011

L'origen de les espècies


De Wikipedia
"El darwinismo son dos cosas, y sólo una es un dogma". Així comença el llibre de Javier Sampedro, "Deconstruyendo a Darwin". Les dues coses a que es refereix Sampedro son la evolució i la selecció natural. La primera, la evolució, és la teoria que postula que tots els éssers vius provenim d'un únic ancestre, i és una teoria demostrada per damunt de qualsevol dubte raonable: un dogma, com diu Sampedro. Llavors, ¿és la selecció natural el que està en qüestió? Sí i no: no està en qüestió la selecció natural entesa com a mecanisme de supervivència dels més aptes; sí ho està entesa com a principal font de origen de noves espècies.

El cavall de batalla és el gradualisme vs l'equilibri puntuat o saltacionisme. És bastant coneguda la controvèrsia que va enfrontar Richard Dawkins i Stephen Jay Gould com a portaveus més mediàtics de les dues tendències: Dawkins defensa que les noves espècies son originades per la selecció natural al operar de forma gradual sobre els petits canvis que representen un avantatge adaptatiu de les especies en el seu nínxol ecològic, mentre que Gould (que va morír el 2002) defensava la idea dels salts o "equilibri puntuat" perquè —deia— el gradualisme i la adaptació no poden explicar, ni la gran diversitat de espècies, ni la absència de fòssils de espècimens intermedis entre les espècies observades. (La especialitat de Gould era la paleontologia).

Lamentablement, el debat ha estat, i continua estant, contaminat per la qüestió del creacionisme. Com és sabut, aquest camp de la ciència està dominat pel mon anglosaxó, on els creacionistes tenen una presència important. Això fa que els científics —sobre tot els divulgadors— hagin de malgastar una quantitat important de energies combatent mites i pseudociències i, el que és pitjor, filtrant de les seves teories tot allò que pugui ser utilitzat com a munició pels creacionistes. Així Gould, per exemple, agnòstic reconegut, que amb el seu testimoni va fer una contribució important en el famós cas d'un grup de pares de Arkansas que volien que el creacionisme s'ensenyés a les escoles, no va poder evitar que la seva teoria fos utilitzada com a argument de la intervenció divina en la aparició de noves espècies. El mateix Ricard Dawkins se'n fa ressò en el seu llibre "Escalando el monte improbable" amb aquesta cita de Gould:
"Dado que propusimos el equilibrio puntuado para explicar las tendencias, resulta enfurecedor ser citado una y otra vez por los creacionistas (no sabría decir si intencionadamente o por estupidez) como si admitiéramos que el registro fósil no incluye formas de transición".
Llàstima que no es va saber estar de posar-li el dit a l'ull amb aquest afegitó:
"El doctor Gould reduciría el riesgo de tal malinterpretación si subrayara con más claridad la distinción radical entre gradualismo rápido y saltación".
Picabaralles apart, la teoria defensada pels neodarwinistes sembla haver-se erigit en la corrent principal. Tot i que cap dels dos grups ha pogut falsar la teoria contraria, l'actual consens científic considera establert el que se'n diu síntesi evolutiva moderna que, segons la Wikipedia en Català, es pot resumir així:
"... la variació genètica de les poblacions sorgeix per atzar mitjançant la mutació (ara se sap que esta causada per errors en la replicació del ADN) i la recombinació (la barreja de cromosomes homòlegs durant la meiosi). L'evolució consisteix bàsicament en els canvis en la freqüència dels al·lels entre les generacions, com a resultat de la deriva genètica, el flux genètic i la selecció natural. L'especiació es dóna gradualment quan les poblacions estan aïllades reproductivament, per exemple per barreres geogràfiques."
La Wikipedia en Espanyol no diu gaire més, però m'ha semblat particularment interessant la francesa. En deixo constància per si algú hi vol aprofundir.

Així estan les coses. O, més ben dit, així estaven fins no fa gaire, perquè segons ens explica Sampedro, els  espectaculars i continuats avenços que s'estan produint en el camp de la biologia molecular, sobre tot en les dues últimes dècades, podrien aportar les proves per resoldre la disjuntiva. I podrien fer-ho donant la raó als heterodoxes. En aquest sentit és il·lustratiu veure com el mateix Dawkins, campió del gradualisme, ha anat modulant el discurs els últims anys. Si en el ja mencionat "Escalando el monte improbable" (1996) deia: "existen razones generales para dudar que las macromutaciones o los monstruos sean importantes para la evolución" (es refereix a la teoria del monstre esperançat de Richard Goldschmidt), en el seu penúltim llibre "El Cuento del antepasado" (2005) admet implícitament la macromutació com un fet cabdal de la evolució:

"Un linaje que consiga desarrollar un plan corporal segmentado serà inmediatamente capaz de generar toda una gama de nuevos animales  sólo con alterar módulos a lo largo del cuerpo."
(...)
Cuando surgió la segmentación tuvo que darse una transición mutacional directa desde unos padres no segmentados a una cria con, al menos, dos segmentos. Cuesta creer que semejante engendro pudiera sobrevivir, no digamos ya aparearse, pero está claro que esto es lo que sucedió. (...) Es más que probable que la mutación tuvo que ver con los genes Hox...
Potser algú es preguntarà què caram és això de la segmentació, els mòduls i els gens Hox? Doncs probablement, com deia, el descobriment més important fet en els últims anys en el camp de la embriologia i la biologia del desenvolupament. Però caldrà deixar-ho per el proper apunt, que no és cosa que es pugui resumir en dues línies.

16 de febrer del 2011

Contra l'ordinador a classe

De http://crisei.blogalia.com/historias/63223
Tot i que ja soc gran, no crec que se'm pugui acusar de tindre el rellotge parat, haver estat engolit pel gap generacional o haver perdut el tren de les noves tecnologies, per esmentar els tòpics més trillats. Em vaig comprar un dels primers ordinadors Commodore Vic-20 que van arribar a Barcelona, deu fer 30 anys, (s'havia de connectar a un aparell de televisió, i els programes es gravaven en cassetes d'àudio), i no he deixat de fer-ne ús professional i particularment. Però una cosa és acceptar, i treure'n el millor partit, dels avantatges que ofereixen les noves tecnologies, i un altre caure en el papanatisme de idolatrar tot el que és nou, pel sol fet de ser-ho, sense parar esment en el com ni el quan, ni de quina manera.

La reflexió ve a compte —o torna cobrar actualitat— arran de les retallades de despesa de La Generalitat que, a banda de molts altres coses, sembla que afectarà al programa de distribució de ordinadors personals als alumnes de ESO. Així, per exemple, el editorial de El Periódico, intitulat "Frenada tecnològica a Ensenyament", barreja sense gaire rigor conceptes com "el gran valor estratègic de la introducció de la informàtica als centres de secundaria", "accés continu i directe a les noves tecnologies", "revolució tecnològica", etc. No entro ni surto, ara i aquí, en la qüestió de les retallades en sí; és només que, com deia, el tema dels ordinadors s'ha posat un altre vegada de actualitat.

Sembla que hi ha un consens bastant generalitzat (tot i que hi optimistes que opinen el contrari) en que l'ensenyament a Espanya està a la cua de Europa; tant pel que fa a l'anomenat fracàs escolar (abandonament de l'escola i la universitat sense haver completat els cicles) com pel que fa la qualitat dels titulats en els diferents nivells. Com diu Gabriel Tortella en el llibre "Para comprender la crisis", del qual em vaig fer ressò en un anterior apunt, hi ha una "bombolla educativa", la coneguda per "titulitis":
El sistema educativo español garantiza el acceso a la educación, es equitativo e igualitario, pero no cumple su objetivo básico: formar, instruir, capacitar a la población en función de su inteligencia, talento y compromiso con su propia educación, es decir, no genera el capital humano que certifica. El sistema falla a los indivíduos y a la sociedad.
Doncs bé, el Govern espanyol va tindre una gran ocurrència: la manera de posar-nos al capdavant de Europa en educació és donar a cada alumne un ordinador personal. Una pensada tant o més agosarada com la que, la manera de ser capdavanters en desenvolupament passa per fer arribar l'AVE a totes i cada una de les capitals de província. Ja us deveu recordar de la bravata: "hemos adelantado a Italia y ahora vamos a por Francia". (Es devia referir a l'atur, és clar).

A tot això, ara m'adono que encara no he dit el perquè estic en contra dels ordinadors a classe. L'ordinador és un eina interactiva que, entre d'altres coses, permet —sobre tot si està connectat a la xarxa, local o de Internet— accedir al material pedagògic que faci al cas, cercar informació, fer treballs personals, utilitzar programes informàtics genèrics (fulls de càlcul, editors...) o específics del centre o xarxa educativa, consultar llibres, etcètera. Però l'alumne a classe no ha de interactuar amb l'ordinador, sinó amb el professor. El professor no és un instructor de eines informàtiques —que altre feina té, i no se la acabarà!—. Un altre cosa és que es facin classes de informàtica aplicada, que per descomptat que és una matèria molt necessària. L'eina fonamental de l'alumne és la llibreta d'apunts. I és després, a casa, a la biblioteca o en un aula habilitada i proveïda de ordinadors, on ha de fer el treball personal de estudiar amb els recursos apropiats: llibres de text, llibres de consulta i ordinador.

Encara algú m'objectarà: "és que si no donem ordinadors a tots els alumnes estem discriminant els que no tenen poder adquisitiu per comprar-se'n un". Molt bé, acceptem pop com animal de companyia. És possible que moltes famílies no tinguin 280€ per comprar un netbook o que no hi hagi manera de fer entendre als pares que és un element tant necessari com els llibres de text o el vestit i les botes de fer esport. Hi ha altres camins: ajuts a fons perdut per les famílies amb menys poder adquisitiu, finançament al llarg del cicle educatiu, compra col·lectiva a preus reduïts, aules de ordinadors d'us col·lectiu (que no és el mateix que ordinadors a l'aula), etc. Però en tot cas no estic dient que l'alumne no necessiti ordinador; estic dient que no li fa cap falta —ni a ell, ni al professor— a l'aula. Més aviat els destorba a uns i altres.

14 de febrer del 2011

Do it yourself

Quan la pantalla del portàtil es va quedar negre, el primer que em va vindre al cap va ser un programa que havia vist feia pocs dies a la televisió: "Comprar, tirar, comprar". Dura 52 minuts però, per fer-vos una idea del que vull dir, ni ha prou que veieu el primer minut i mig. Gira al voltant del concepte de "obsolescència programada" i, tal com suggereix el títol, els autors sostenen que la majoria dels articles de consum estan fabricats per durar poc i, el que és pitjor, per no ser econòmicament viable la reparació. Tots ens hi em trobat, així que no us donaré la murga amb anècdotes personals.

Ja em veia doncs davant el dilema de gastar-me tant com la meitat del preu de l'ordinador en la reparació (a més de 30 o 40€ a fons perdut pel diagnostic) o bé comprar-ne un de nou. Passats els primers instants de desconcert, el primer que se'm va ocórrer va ser connectar a la sortida auxiliar el monitor del vell PC (aquest sí, realment obsolet) i, vet-ho aquí, que amb la pantalla exterior funcionava. No està tot perdut, em vaig dir, i vaig començar a contemplar altres possibilitats. I la primera va ser pensar que, si valia més el farciment que el gall, sempre em quedava la opció de arrancar-li la pantalla i fer servir el monitor del vell PC. "From lost to the river", que diu la dita macarrònica.

El pas següent i més obvi era entrar a Internet i veure què hi trobava: sempre hi ha gent que li hi han passat les coses abans que a nosaltres. Vaig començar a buscar amb paraules clau del tipus "laptop black screen" i, oh sorpresa: "About 131,800 results", diu Google. I jo que em pensava que era un cas rar! Vaig començar a entrar a fòrums, pàgines web, botigues on line... i poc a poc em vaig anar convencent de que hi havia la possibilitat de repar-me jo mateix el portàtil. I ho vaig fer. Si algú te curiositat pels detalls en faig un breu resum en el següent paràgraf. Els que no sentin aquesta curiositat, o els avorreixin les qüestions tècniques, poden saltar directament al apartat de reflexions finals.

Step 22: Lift up the right side...
Després de visitar diversos fòrums vaig arribar a la conclusió de que el problema podia estar a la làmpada que il·lumina la pantalla (un tub fluorescent de 2mm de diàmetre, semblant als dels escànners o les fotocopiadores) o bé en el circuit que l'alimenta, anomenat CCFL inverter, que és una mena de reactància electrònica. Una de les web més útil que vaig trobar va ser aquesta on s'explica, pas per pas, com desmuntar un portàtil quasi idèntic al meu. La cosa més enutjosa és que, tant per accedir a la pantalla com al CCFL cal desmuntar pràcticament tot el portàtil. La mala noticia és que aquesta làmpada va incrustada de tal manera a la pantalla que tothom aconsella no intentar desmuntar-la i, en tot cas, canviar la pantalla sencera. La segona mala noticia és que, si un no disposa de instrumental sofisticat, l'única manera de discriminar on està la avaria és el mètode de prova i error. De manera que vaig començar pel component més barat: el circuit CCFL, que en una web de Singapur em va sortir per 8,41€, despeses de enviament incloses.

Massa bonic per ser veritat: no era el circuit, sinó la pantalla, el que calia canviar. Nova recerca per les botigues on line fins que en vaig trobar una amb un preu raonable: 96€, despeses incloses: una empresa semi fantasma radicada a Madrid que es limita a fer de intermediària. La pantalla va vindre de Holanda. Cal afegir-hi, finalment, 10$ que li he enviat com a donatiu al de la web on s'explica pas a pas com desmuntar el portàtil. Sense aquesta ajuda no me'n hauria sortit.

Per pensar-hi

# Serge Latouche diu en el vídeo "Comprar, tirar, comprar" (min. 23): "Vivim en una societat de creixement, la lògica de la qual no és créixer per satisfer les necessitats, sinó créixer per créixer". I afegeix després: "El que cregui que un creixement il·limitat és compatible amb un planeta limitat, o bé és un boig o bé un economista".

# El vídeo també ens mostra com alguns països, com Ghana, (min 40) s'han convertit en l'abocador del món, i com en els països pobres, o en desenvolupament, com la Índia, les coses es reparen, per complexes que siguin.

# La meva reflexió personal, després de revisitar el vídeo, i després de la experiència de reparar l'ordinador, és que un canvi de mentalitat és possible; que el procés viscut en les darreres dècades, en virtut del qual hem anat assumint la cultura del comprar, llençar, comprar, no és irreversible.

Chip que programa la obsolescència
# Quan era nano solia desmuntar tots els joguets que queien a les meves mans. De jove intentava reparar tot el que s'espatllava. Però, poc a poc vaig caure també en el fatalisme del "no val la pena, surt més a compte comprar-ne un de nou". Doncs bé, potser és hora de canviar el chip (i no només el de la obsolescència programada que ens mostra el vídeo).

# Malauradament no és fàcil trobar recanvis ni documentació aquí, a Catalunya i a Espanya. Però la globalització també té aspectes positius: a Internet es troba de tot; recanvis, documentació i gent disposada a compartir la seva experiència.

# Òbviament no tothom està en disposició de fer-s'ho ell mateix: per moltes coses cal tindre eines, un espai adequat, coneixements, etc. Però hi ha —i la tendència portarà a que ni hagi cada cop més— manetes que si dediquen. La meva experiència em diu: fugiu tant com pugueu dels SAT (serveis oficials de assistència tècnica). Us fotran els calés per dir-vos, només, que val més que us canvieu la rentadora.

6 de febrer del 2011

La misèria de l'historicisme


La portada de la imatge del costat és una de tantes que inundaran els quioscs els propers dies. Després (però no gaire més tard, perquè en aquest negoci la immediatesa és vital) vindran els llibres. A dotzenes. Uns i altres ens explicaran els coms i perquès de la revolta al món àrab. Els analistes polítics —com els economistes i els meteoròlegs— son experts en predir el passat, és a dir, en explicar perquè les coses han anat com han anat i no de cap altre manera. No em mal interpreteu, no pretenc pas carregar-me l'ofici del analista polític (ni econòmic, ni climàtic). De entre l'allau de anàlisis i assaigs que en sortiran en els dies, mesos i anys a venir, n'hi haurà de força assenyats i erudits. El que vull dir és que una cosa és explicar i analitzar el que ha passat, i un altre pretendre —com alguns voldran fer— estar en possessió de les claus històriques que explicarien com aquests esdeveniments eren inevitables. "Jo ja ho vaig dir", diran fins i tot alguns.

D'això, de trobar (o pretendre trobar) les lleis de la evolució de la societat que ens haurien de permetre predir el seu futur, se'n diu historicisme. Doctrina de pensament que el filòsof Karl Popper va atacar de manera contundent en el llibre (i més enllà del llibre) "La misèria de l'historicisme". La dedicatòria que encapçala el llibre és demostrativa d'aquesta contundència:
"En memòria dels innombrables homes i dones de tots els credos, nacions o races que van caure víctimes de la creença feixista i comunista en les Lleis Inexorables del Destí Històric."
No és que del passat no se'n puguin extreure lliçons de futur, ni que la història, o determinats fets històrics, mai és repeteixin en certes pautes, sinó que d'aquells fets i d'aquella història no se'n poden extreure lleis. Com a molt, ens diu Popper, tendències. Per posar un exemple tòpic: tothom sap que després d'una eufòria borsària, tard o d'hora, ve la davallada (tot el que puja, baixa), el que ningú ha estat mai capaç de predir és el moment en que el crack es produirà o qui el desencadenarà. De la mateixa manera, tots hem dit alguna vegada que les desigualtats, la corrupció i el nepotisme arriba un moment que fan esclatar els pobles. Però ningú sap dir el com i el perquè això ha passat ara, i no fa 10 anys; o el perquè les dictadures de l'Est varen caure a finals dels 80s i no 5 anys abans o 5 després. 

Tot això te molt a veure amb l'indeterminisme dels sistemes complexes. I res és més complexe que una societat humana, on l'atzar és omnipresent. Popper ho argumenta d'una manera molt sofisticada i molt filosòfica, però per a la gent de a peu un raonament molt senzill és suficient: a priori hi ha una infinitat de maneres diferents de que un fet determinat succeeixi, però una sola i única manera en que acaba succeint. Cadascun de nosaltres en som una mostra: som l'individu reeixit entre milions de hipotètics germans nostres que mai van ser. La vida ens va tocar en una tómbola on teníem una possibilitat infinitesimal. Infinitèsims que es multipliquen per cada generació que tirem enrere...

La penúltima versió de l'historicisme no ens va vindre, però, dels marxistes ni dels feixistes, sinó d'un liberal amb nom de ressonàncies volcàniques: Francis Fukoyama i la seva "Fi de la història":
"El que podem estar presenciant no és només el final de la Guerra Freda, o el pas d'un període particular de la història de la postguerra, sinó la fi de la història com a tal: és a dir, el punt final de l'evolució ideològica de la humanitat i la universalització de la democràcia occidental liberal com la forma final de govern humà."
Fukuyama reivindica l'historicisme de Hegel —"el primer filòsof que va parlar el llenguatge de la ciència social moderna"— diu, i només lamenta que els treballs d'aquest no ens arribessin de forma directe, sinó "distorsionats per la lent del marxisme". A Popper el va agafar ja molt gran, però en una entrevista que li van fer el 1992, quan en tenia 90, encara va tindre temps de dir, sobre les teories de Fukuyama: “These are but senseless statements”. No sé si la Història acabarà com va profetitzar Fukoyama, però una cosa sí és segura: la història de la seva compte corrent va, des aleshores, com un coet gracies als pallussos que varen comprar el seu llibre encuriosits per saber "com acabarà la història".